dijous, 27 de desembre de 2007

Entrevista directora del CEE Estela

Avui incorporo a la web, l'entrevista que vaig realitzar-li la setmana passada a Rosa Gallego, la directora del Centre d'Educació Especial Estela de Tarragona. També aprofito des d'aquí per agrair-li la seva col·laboració i amabilitat.
A continuació penjo la entrevista amb la Rosa Gallego

ENTREVISTA DIRECTORA CENTRE EDUCACIÓ ESPECIAL ESTELA

Dijous 20 de desembre de 2007

- Quants nens autistes assisteixen al centre?

Els hauria de contar però al voltant de deu o dotze, el que passa que no tots quan els hi fan el diagnòstic els hi diuen autisme i els classifiquen dins de trastorns generalitzats del desenvolupament, aleshores dins d’aquests trastorns també s’engloba l’autisme. Llavors al centre com autistes n’hi han menys, uns quatre o cinc, però si que dins d’aquesta tipologia de trastorns n’hi han més, uns deu o dotze.

- Quins objectius pretenen aconseguir amb ells?

Els objectius globals són els mateixos que amb la resta de nens del centre, i és que aconsegueixin la màxima autonomia, ja que fem aprenentatges funcionals perquè ells puguin viure de la manera més independent possible quan surtin de l’escola. Aleshores a partir d’aquí treballem les mateixes àrees que la resta d’escoles però amb un enfocament més funcional, és a dir, amb coses que els hi siguin més pràctiques a ells.

- Hi ha diferents classes o graus d’autistes?

Si, això és com totes les persones, tots són diferents. Llavors hi ha característiques que es mantenen, com per exemple quan es produeixen canvis ells es posen molt nerviosos, aleshores sempre els hi has d’explicar quan hi ha algun canvi, les activitats que faran…això si que per tots és el mateix, però les seves reaccions davant els canvis i la seva manera d’actuar és diferent.

- Costa molt tractar a aquests nens?

Bé, no és fàcil, ja que moltes vegades no estàs molt segur si t’entenen o no t’entenen. Els parles i els hi dius coses i depèn de quina cara facin interpretes com es senten o si t’han entès, i el que si que és veritat és que quan estableixes una relació, un vincle amb ells és més fàcil interpretar-los. També cal dir que no els podem tractar igual que a les altres persones perquè has de vigilar més, has de pensar com li dic, com reaccionarà…. En definitiva has de controlar més els detalls que amb qualsevol altre persona per evitar que s’enfadin o s’ho prenguin malament, ja que potser has fet o dit alguna cosa que no et sembla estranya però, en canvi a ells els molesta.

- Utilitzen alguna mena de teràpia amb animals , com per exemple cavalls, gossos..?

Si, fem una teràpia amb gossos que els hi va molt bé i els hi agrada molt. Estar amb gossos els hi permet estar molt atents tota l’estona, i no desconnectar la qual cosa és molt habitual en ells si no els hi agrada l’activitat que s’està fent. Per això fem la teràpia amb gossos, ja que tota l’estona que estan amb ells, estan amb la mirada fixa i atents al que estan fent. També quan estan amb els gossos permeten més que els hi marquis normes, i per exemple davant un no com a resposta reaccionen molt millor quan estan amb els gossos que en qualsevol altre situació, ja que també reaccionen negativament però com que tenen moltes ganes d’estar amb els gossos cedeixen abans, i pots negociar més amb ells.

- Els nens autistes pateixen?

Segur que si, perquè hi ha moltes coses que no entenen i que no les poden expressar. Hi ha vegades que no entenen coses que els hi diem nosaltres o alguna situació determinada i llavors se’ls crea aquesta situació d’angoixa, la qual provoca respostes inapropiades. Per exemple quan estan malalts ells no ho poden expressar, senten que estan d’una manera diferent, es senten estranys, però no ho poden comunicar. Aleshores el que intentem nosaltres és buscar estratègies o solucions perquè no actuïn d’aquesta manera, perquè el que no pot ser és que els hi faci mal l’oïda i comencin a cridar i a pegar fins que esbrines el que els hi passa.

- La següent pregunta era referida a això, i preguntava com expressaven el mal de panxa, per exemple.

Dons com t’he dit ara, encara que hi ha alguns nens que no actuen així i diuen que els hi passa, o per exemple, es toquen la panxa, el que et permet saber que els hi fa mal. Encara que com he dit abans molts nens no ho diuen i ho has d’esbrinar tu a partir de les seves accions com cridar, plorar, el seu nerviosisme… i aleshores dedueixes que els hi passa alguna cosa.

- Prenen medicaments els nens autistes?

Hi ha alguns que si i d’altres que no, però tots no. Aleshores depèn de la situació en la que es trobin els nens, ja que hi ha nens que tenen més angoixa, més obsessions… per tant, depèn de la situació de cada nen. Per exemple, nosaltres tenim al centre nens amb diagnòstic d’autisme que no prenen medicaments, i al mateix temps també tenim nens que si que en prenen.

- Ho accepten els pares?

Això depèn dels pares. Hem de pensar que pels pares és molt difícil, ja que ells veuen que el seu fill és autista quan tenen més de dos anys, i és diferent als pares que tenen fills amb Síndrome de Down que quan neixen ja ho veus. Aleshores es fa més difícil pels pares amb fills autistes, ja que viuen els dos primers anys dels seu fills com si no tinguessin cap problema.

- Si, jo recordo del cas de les meves cosines que les van operar de l’oïda quan eren petites perquè pensaven que no escoltaven bé.

Clar, al principi no es pensa que són autistes i poden dir que tenen problemes a l’oïda fins que quan tenen uns dos anys se’ls diagnostica autisme. Llavors pels pares és molt dur perquè els pares ja tenen una previsió dels seus fills ( aniran a l’escola, es faran grans, estudiaran una carrera…), i llavors tot això canvia.

- L’autisme és hereditari?

Això està desmentit, el que passa és que s’han fet moltes teories per veure quin és l’origen del síndrome, i aquesta en va ser una, però ara diuen que això no és cert.

- Hi ha diferències entre l’etapa infantil i l’etapa adulta de la malaltia?

Si que hi han diferències, encara que això també depèn de la persona, però en la majoria de casos si que n’hi han, el mateix que amb tota la resta de persones. També depèn de l’evolució de cadascú, ja que hi ha nens que evolucionen bastant i d’altres que no. Però si parlem de la majoria de casos, podem dir que els nens van evolucionant poc a poc, però sense haver-hi canvis radicals entre l’etapa adulta i l’etapa infantil.

- Però en general podrien realitzar una vida més o menys normal quan són adults?

Això també depèn de cada nen, ja que no tots els nens autistes són iguals. Aleshores el que intentem és que assoleixin la màxima autonomia possible, i en alguns casos aquests nens podran viure d’una forma independent. D’altres depenent de les limitacions que tinguin només necessitarien un suport, i també hi hauria un tercer grup que haurien de viure en algun centre especial. Tot això, depèn de les característiques i de l’evolució de cada nen.

- Quin és el tractament més efectiu?

Això és complicat ja que si el tinguéssim el faríem servir. El que si que s’intenta, més que un tractament, és que hi hagi una coordinació i que hi hagi molta relació entre les diferents personen que treballem amb ells. Per això el que fem és facilitar la relació amb nosaltres, que ens comprenguin i que entenguin les coses que passen al seu voltant, però et podria dir que el tractament més efectiu no existeix.

- Doncs ara he llegit que podrien estar intoxicats amb metalls, què en pensa d’això?

Si, van sortint teories i si de totes les teories que surten provéssim els tractaments els tornaríem bojos, ja que no hi ha un tractament que s’hagi comprovat que sigui cent per cent efectiu i que el poguéssim considerar ideal.

- Moltes gràcies per tot.